Quan la ràbia es qui guia els meus passos
i la incertesa desfà caminars
l'esperança sembla enderrocar-se
darrere dels dies de lluita i asfalt.

Quan el gris es l’únic color
que dibuixa i omple futurs immediats
és el pànic, l'olor a dolor
el que et sembla sentir, el que et sembla palpar.

No, no pot ser,
quan de temps haurem d'esperar més.
No, no pots més
i saps que tot depèn de tu mateix.

Quan la pluja transforma els paisatges
i la foscor engoleix els teus mars
les mirades semblen no trobar-se
perdudes als límits on hem arribat.

I quan corres i crides al vent
i les llàgrimes omplen de fred els estels
és la ràbia, l'odi i la tristesa
les que et fan sentir tantes voltes rebel...

No, no pot ser,
quan de temps haurem d'esperar més.
No, no pots més,
i saps que tot comença en un mateix.